Cases Barates de Girona. El barri de Sant Cugat de Salt (1956)
Compartir
Estadísticas
Ver Estadísticas de usoMetadatos
Mostrar el registro completo del ítemAutor
Fecha
2019Materia/s
Materia/s Unesco
3305.28 Regulaciones, Códigos y Especificaciones
6310.10 Conflicto Social y Adaptación
Resumen
Les cases barates de Sant Cugat de Salt, construïdes el 1956, són un nou exemple de conjunt arquitectònic que té per objectiu resoldre el problema de l’habitatge digne en la dècada dels anys 50 i 60 del segle XX al nostre país. Una promoció residencial que, de manera semblant a les altres construccions de cases barates de les nostres comarques, va ser promocionada pel Patronat de l’Habitatge. Aquesta promoció tenia com a protagonistes especials els materials (maó foradat), l’estructura (volta bufada), la tipologia (casa amb jardí), l’organització (barri autosuficient) i sobretot el seu realitzador (paleta tradicional). Una manera de fer arquitectura que va solucionar de la manera més fàcil, senzilla i directa un dels grans problemes de l’època: la manca d’habitatges. Alguns autors descriuen molt bé la situació: «El problema que a tots ens urgeix, per damunt d’altres consideracions arquitectòniques, és de donar casa al més dignament possible al major nombre possible de famílies, amb el menys de temps possible: no hi ha res tan concret i tan complex alhora» (Bohigas, 1963: 141).Les cases barates de Sant Cugat de Salt, construïdes el 1956, són un nou exemple de conjunt arquitectònic que té per objectiu resoldre el problema de l’habitatge digne en la dècada dels anys 50 i 60 del segle XX al nostre país. Una promoció residencial que, de manera semblant a les altres construccions de cases barates de les nostres comarques, va ser promocionada pel Patronat de l’Habitatge. Aquesta promoció tenia com a protagonistes especials els materials (maó foradat), l’estructura (volta bufada), la tipologia (casa amb jardí), l’organització (barri autosuficient) i sobretot el seu realitzador (paleta tradicional). Una manera de fer arquitectura que va solucionar de la manera més fàcil, senzilla i directa un dels grans problemes de l’època: la manca d’habitatges. Alguns autors descriuen molt bé la situació: «El problema que a tots ens urgeix, per damunt d’altres consideracions arquitectòniques, és de donar casa al més dignament possible al major nombre possible de famílies, amb el menys de temps possible: no hi ha res tan concret i tan complex alhora» (Bohigas, 1963: 141).
Les cases barates de Sant Cugat de Salt, construïdes el 1956, són un nou exemple de conjunt arquitectònic que té per objectiu resoldre el problema de l’habitatge digne en la dècada dels anys 50 i 60 del segle XX al nostre país. Una promoció residencial que, de manera semblant a les altres construccions de cases barates de les nostres comarques, va ser promocionada pel Patronat de l’Habitatge. Aquesta promoció tenia com a protagonistes especials els materials (maó foradat), l’estructura (volta bufada), la tipologia (casa amb jardí), l’organització (barri autosuficient) i sobretot el seu realitzador (paleta tradicional). Una manera de fer arquitectura que va solucionar de la manera més fàcil, senzilla i directa un dels grans problemes de l’època: la manca d’habitatges. Alguns autors descriuen molt bé la situació: «El problema que a tots ens urgeix, per damunt d’altres consideracions arquitectòniques, és de donar casa al més dignament possible al major nombre possible de famílies, amb el menys de temps possible: no hi ha res tan concret i tan complex alhora» (Bohigas, 1963: 141).Les cases barates de Sant Cugat de Salt, construïdes el 1956, són un nou exemple de conjunt arquitectònic que té per objectiu resoldre el problema de l’habitatge digne en la dècada dels anys 50 i 60 del segle XX al nostre país. Una promoció residencial que, de manera semblant a les altres construccions de cases barates de les nostres comarques, va ser promocionada pel Patronat de l’Habitatge. Aquesta promoció tenia com a protagonistes especials els materials (maó foradat), l’estructura (volta bufada), la tipologia (casa amb jardí), l’organització (barri autosuficient) i sobretot el seu realitzador (paleta tradicional). Una manera de fer arquitectura que va solucionar de la manera més fàcil, senzilla i directa un dels grans problemes de l’època: la manca d’habitatges. Alguns autors descriuen molt bé la situació: «El problema que a tots ens urgeix, per damunt d’altres consideracions arquitectòniques, és de donar casa al més dignament possible al major nombre possible de famílies, amb el menys de temps possible: no hi ha res tan concret i tan complex alhora» (Bohigas, 1963: 141).





