Pavimentos de yeso: de la tradición al presente

Abstract

Traditional architecture is characterised by construction techniques that are adapted to the geographical environment and use locally sourced materials. In the eastern half of the Iberian Peninsula, gypsum is one of the most abundant and versatile materials used in the development of the region's heritage. It comes in many forms and has many uses, giving rise to simple yet nuanced architecture. Despite gypsum's humble status as a traditional material, its adaptability has enabled it to be employed in various construction systems, including the creation of vaulted ceilings, interior staircases, walls, interior and exterior cladding, pavements, decorations, cornice mouldings, etc. However, in 20th-century and early 21st-century construction, there seems to be no place for this important building tradition, and its use has taken a back seat to new construction systems and industrialised materials. Currently, the most widespread use of gypsum, as a binder, is linked to the production of prefabricated elements and the creation of interior cladding and decorations. Of all the traditional construction systems where the use of gypsum as a binder has been documented, continuous or discontinuous pavements are the least documented or recognized. Throughout history, there are few references to the use of gypsum pavements, some of them vague, which show its use over the centuries and across civilizations, but without representing a finding of great importance within the monumental complex. This doctoral thesis aims to deepen our understanding of how traditional gypsum is obtained by studying the process of transforming gypsum stone through calcination both theoretically and practically. The aim is to propose a constructive solution that is compatible with traditional systems for the continuous production of gypsum pavements. The methodology is based on an extensive literature review covering the transformation and production of traditional gypsum binders from gypsum stone, the addition of additives to gypsum binders and their use in paving. The review also covers the characteristics and performance requirements currently demanded of continuous pavements. Two experimental campaigns have been carried out based on this documentary research. The first, which was conducted in the field, provided a better understanding of the processes involved in transforming stone into a binder in real-life situations by monitoring four experimental gypsum kilns in Catalonia and Aragon. This work has demonstrated that stone is fired at temperatures ranging from 800 to 1000°C, although these values may occasionally be exceeded. The second campaign, which was developed in a laboratory, has made it possible to produce a continuous gypsum pavement using an experimental prototype. This pavement is compatible with traditional systems, constructively viable with commercial materials, and compliant with current regulatory requirements.

L’arquitectura tradicional es caracteritza per la utilització de tècniques adaptades a l’entorn geogràfic, mitjançant l'ús de materials de proximitat. En la meitat est de la Península Ibèrica, trobem que un dels materials més abundants i versàtils per al desenvolupament del seu patrimoni és el guix, en múltiples formes i usos, donant lloc a una arquitectura senzilla i plena de matisos. Malgrat la humilitat del guix com a material tradicional, la seva adaptabilitat ha permès utilitzar-lo en múltiples sistemes constructius com per exemple en la formació de forjats, escales interiors, murs portants, revestiments interiors i exteriors, paviments, decoracions, motllures en cornises, etc. No obstant això, en la construcció del segle XX i principis del segle XXI no sembla que existeixi lloc per a aquesta tradició constructiva tan important, i la seva utilització ha passat a un segon pla en favor dels nous sistemes constructius i materials industrialitzats. En l'actualitat, l'ús més estès per al guix, com a conglomerant, està vinculat a la producció de prefabricats, i a la realització de revestiments interiors i decoracions. De tots els sistemes constructius tradicionals on s’ha pogut evidenciar la utilització del guix com a conglomerant, els paviments, continus o discontinus, són els menys reconeguts. Al llarg de la història, existeixen petites referències sobre la utilització de paviments de guix, algunes d'elles imprecises, que mostren la seva utilització al llarg dels segles i les civilitzacions, però sense arribar a suposar una troballa de gran importància dins del conjunt monumental. L’objectiu d’aquesta tesi doctoral es aprofundir en el coneixement de l'obtenció del guix tradicional, a partir de l'estudi teoricopràctic del procés de transformació per calcinació de la pedra d’algep, per a poder arribar a proposar una solució constructiva, compatible amb els sistemes tradicionals, per a paviments continus de guix. La metodologia utilitzada parteix d'una revisió bibliogràfica àmplia, on es recull la transformació i obtenció del conglomerant de guix tradicional, a partir de la formació de la pedra d’algep, la incorporació d'additius al conglomerant de guix i la seva aplicació com a paviment. També es recullen les característiques i prestacions que actualment es requereixen per a donar conformitat a un paviment continu. A partir d'aquesta cerca documental, s’han realitzat dues campanyes experimentals. La primera, desenvolupada en camp, ha permès comprendre millor els processos de transformació de la pedra de d’algep a conglomerant en una situació real, a través de la monitorització de 4 forns de guix experimentals, situats a Catalunya i Aragó. Gràcies a aquests treballs, ha estat possible demostrar que la cocció de la pedra d’algep es realitza a alta temperatura, amb valors que oscil·len entre 800 i 1.000 °C encara que poden arribar a superar-se aquests valors de manera puntual. La segona, desenvolupada en laboratori, ha permès reproduir, mitjançant un prototip experimental, un paviment continu de guix, compatible amb els sistemes tradicionals, però constructivament viable amb materials comercials i que compleix les exigències normatives vigents.

La arquitectura tradicional se caracteriza por utilizar técnicas constructivas adaptadas al entorno geográfico, mediante el empleo de materiales de proximidad. En la mitad este de la Península Ibérica, encontramos que uno de los materiales más abundantes y versátiles para el desarrollo de su patrimonio es el yeso, en múltiples formas y usos, dando lugar a una arquitectura sencilla y llena de matices. A pesar de la humildad del yeso como material tradicional, su adaptabilidad ha permitido utilizarlo en múltiples sistemas constructivos como por ejemplo en la formación de forjados, escaleras interiores, muros portantes, revestimientos interiores y exteriores, pavimentos, decoraciones, molduras en cornisas, etc. Sin embargo, en la construcción del siglo XX y principios del siglo XXI no parece que exista lugar para esta tradición constructiva tan importante, y su utilización ha pasado a un segundo plano en favor de los nuevos sistemas constructivos y materiales industrializados. En la actualidad, el uso más extendido para el yeso, como conglomerante, está vinculado a la producción de prefabricados, y a la realización de revestimientos interiores y decoraciones. De todos los sistemas constructivos tradicionales donde se ha podido evidenciar la utilización del yeso como conglomerante, los pavimentos, continuos o discontinuos, son los menos documentados o reconocidos. A lo largo de la historia, existen pequeñas referencias sobre la utilización de pavimentos de yeso, algunas de ellas imprecisas, que muestran su utilización a lo largo de los siglos y las civilizaciones, pero sin llegar a suponer un hallazgo de gran importancia dentro del conjunto monumental. El objetivo de esta tesis doctoral es profundizar en el conocimiento de la obtención del yeso tradicional, a partir del estudio teórico-práctico del proceso de transformación por calcinación de la piedra de aljez, para poder llegar a proponer una solución constructiva, compatible con los sistemas tradicionales, para pavimentos continuos de yeso. La metodología utilizada parte de una revisión bibliográfica amplia, donde se recoge la transformación y obtención del conglomerante de yeso tradicional, a partir de la formación de la piedra de aljez, la incorporación de aditivos al conglomerante de yeso y su aplicación como pavimento. También se recogen las características y prestaciones que actualmente se requieren para dar conformidad a un pavimento continuo. A partir de esta búsqueda documental, se han realizado dos campañas experimentales. La primera, desarrollada en campo, ha permitido comprender mejor los procesos de transformación de la piedra de aljez a conglomerante en una situación real, a través de la monitorización de 4 hornos de yeso experimentales, situados en Cataluña y Aragón. Gracias a estos trabajos, ha sido posible demostrar que la cocción de la piedra de aljez se realiza a alta temperatura, con valores que oscilan entre 800 y 1.000ºC aunque pueden llegar a superarse estos valores de forma puntual. La segunda, desarrollada en laboratorio, ha permitido reproducir, mediante un prototipo experimental, un pavimento continuo de yeso, compatible con los sistemas tradicionales, pero constructivamente viable con materiales comerciales y que cumple las exigencias normativas vigentes.